Cada any, quan arriba setembre, moltes famílies s’enfronten amb l’angoixa de portar a les criatures de 3 anys a l’escola. Altres vegades a passat, si xiquetes o xiquets han anat a l’escola infantil, però no sé que té l’entrada a l’escola que genera sempre controvèrsies.

Sovint a la classe ens estan ocorrent esdeveniments que passen per davant els nostres ulls i no els arribem a fer col·lapsar com a pràctiques educatives. Unes vegades per que no en tenim temps, unes altres per què se’ns escapen, i la major part d’elles ni ens adonem de què ha passat.

Des que vam llegir el llibre “El darrer nen dels boscos” de R. Luev, la nostra mirada a l’escola ha canviat molt.

Els pares dels xiquets/etes venen  a la classe i conten la seua pròpia historia d’amor; normalment porten fotos dels moments mes importants en la relació (un viatge, un sopar, un passeig…) i després acaben la historia dient la frase “gràcies al nostre  amor va nàixer… (el nom del xiquet/a)”

Arriba setembre i l’inici d’una nova etapa. Un grup de xiquets i xiquetes de 3 anys arriben a una escola nova amb companys i companyes noves. Cadascú amb les seves particularitats, cadascú únic. I… què fer per consolidar aquest grup? Un grup que estaran junts, almenys, durant 9 anys.

Per les cares que posen quan veuen algunes de les coses que pasen a la classe, podria ser qualsevol de les dues: volcans que suren sabò, ampolles il·luminades, ous que aguanten el pes dels llibres, globus que s'unflen misteriosament....

¿Sabeu aquell acudit que diu “un pare i un fill van inventar la música quan anaven un dia pel prat i la criatura, de nom Paxin, en veure una bestia córrer cap a ells li diu a son pare: Pararà, papa, pararà? Pararà, Paxin, pararà!”?

És un comentari sovint que escolte dels i les mestres que les criatures d’avui dia no tenen res a veure amb les d’altres promocions. Jo mateixa en sóc testimoni. A cada promoció que tinc veig diferències significatives, i si be fa uns anys havien de passar 3, 4 promocions per notar canvis substancials, i fa més poc a cada promoció que agafava (cada 4 anys) ja veia eixos canvis, ara ens estem adonant que cada curs que entra, cada nova arribada d’alumnat ja té diferències ressenyables amb les anteriors.

Per qué és una manera divertida d'apropar als xiquets i xiquetes a la lectoescritura, partint d'allò tan significatiu per a ells, com és el seu propi nom.

Sovint visitem altres escoles per aprendre. És una pràctica molt enriquidora, que es fa des fe fa molt temps: A principis de segle pasat a Felix Martí Alpera ja se li va becar per que visitara escoles d’Europa per conèixer les pràctiques que s’hi feien. Avui és una pràctica molt  extesa, i fins i tot, és el projecte de la Comunitat Europea que més ressò té (Erasmus +).