Hem vist rescats amb helicòpters, bombers treballant sense descans, maquinària pesada retirant fang i obstacles, persones patint per les seues cases i famílies vivint hores d'angoixa i incertesa. Hem vist la por, el cansament, la desesperació i també la solidaritat d'un poble que s'ajuda quan més ho necessita.

I, enmig de tot això, també hi ha els xiquets i les xiquetes.

Criatures que han viscut, cadascuna a la seua manera, uns dies que difícilment oblidaran. Alguns han vist com l'aigua entrava a casa seua. Altres han vist els seus pares patir, córrer amunt i avall, intentar salvar les seues pertinences o parlar amb preocupació sobre tot allò que ha passat. Potser alguns han dormit malament, potser altres encara tenen la por al cos, i potser molts no saben ni com expressar tot el que han sentit, o com gestionar-ho.

Perquè sí, els xiquets i les xiquetes també pateixen les emergències, encara que de vegades no tinguen les paraules per a explicar-ho.

Hui, després de tres dies d'incertesa, hem tornat a l'escola. I hauríem d'haver tornat, sobretot, a trobar un espai de calma, de confiança, d'escolta i d'acompanyament. Un lloc on poder retrobar-nos, parlar del que hem viscut, compartir emocions i sentir que, malgrat tot, estem segurs.

Però, en una escola d'Oliva, l'alumnat s'ha trobat amb un examen per a demà.

Un examen . Demà. Després de tot el que ha passat.

I costa entendre-ho. Costa entendre que, davant d'una situació tan extraordinària, no es puga fer una pausa, respirar i mirar més enllà del calendari acadèmic. Costa entendre que no es valore si aquestes criatures estan en condicions emocionals de preparar una prova, si tenen un espai tranquil a casa on estudiar, si disposen de llum, d'aigua, d'internet o, simplement, si la seua família està encara intentant recuperar una certa normalitat.

Perquè potser, mentre un xiquet intenta estudiar, els seus pares estan traient fang de casa. Potser una criatura ha perdut la seua habitació tal com la coneixia. Potser hi ha famílies que encara no saben què podran recuperar. Ni on podràn viure. I potser, darrere d'un alumne que demà no sap contestar una pregunta, hi ha una nit sense dormir, una preocupació que no li correspondria haver de gestionar o una por que encara no ha pogut compartir amb ningú.

De veritat pensem que, en aquestes circumstàncies, un examen és la prioritat?

No es tracta de qüestionar l'aprenentatge, ni de negar la importància de l'esforç, ni de dir que l'escola ha de deixar de complir la seua funció educativa. Es tracta, precisament, de recordar què significa educar.

Educar no és només transmetre continguts, corregir exercicis, posar notes o complir una programació. Educar és saber llegir el moment que està vivint el nostre alumnat. És entendre que hi ha dies en què una explicació pot esperar, una activitat es pot ajornar i un examen es pot canviar de data.

Hi ha moments en què la lliçó més important no està en cap llibre.

Està en l'empatia. En la sensibilitat. En la capacitat de posar-nos en el lloc de l'altre. En entendre que no totes les persones tornen a l'escola des del mateix punt de partida, encara que entren per la mateixa porta.

I si alguna cosa hauríem d'ensenyar als nostres xiquets i xiquetes és que les persones estan per damunt de les notes, que la salut emocional importa, que les circumstàncies personals mereixen respecte i que la vida, de vegades, ens obliga a canviar les prioritats.

No sabem què està vivint cada criatura quan arriba a classe. Per això, més que mai, necessitem mirar-les amb ulls conscients, escoltar-les sense jutjar i actuar des de la comprensió.

Perquè la igualtat no consisteix a exigir el mateix a tothom en qualsevol circumstància, sinó a entendre què necessita cadascú per a poder continuar endavant.

Hui, a Oliva, moltes famílies necessiten temps per a reconstruir les seues cases, però també per a reconstruir la tranquil·litat. I els seus fills i filles necessiten temps per a assimilar el que han viscut.

No necessiten més pressió. No necessiten sentir que, a més de tot el que passa a casa, demà també s'han de jugar una nota com si aquests dies no hagueren existit.

Necessiten adults que siguen capaços de comprendre'ls. Docents que recorden que, abans que alumnes, són xiquets i xiquetes. Professionals que entenguen que la flexibilitat, en una situació excepcional, no és un privilegi ni una concessió: és una mostra de responsabilitat i de sentit educatiu.

I, sobretot, necessiten que l'escola siga un refugi, no una font afegida d'angoixa.

Potser, d'ací a uns anys, aquests xiquets i xiquetes no recordaran quins continguts havien d'estudiar aquella setmana. Però sí que recordaran com es van sentir. Recordaran qui els va preguntar com estaven, qui els va escoltar, qui va entendre que necessitaven una mica de temps i qui va ser capaç de mirar més enllà d'una nota.

Per això, aquesta denúncia no naix de la ràbia contra l'educació, sinó de la confiança en allò que l'educació hauria de representar.

Naix de la tristesa de veure com, de vegades, les programacions pesen més que les emocions, els exàmens més que les circumstàncies i les obligacions acadèmiques més que la realitat humana que tenim davant.

No demanem privilegis. Demanem sentit comú, sensibilitat i empatia.

Demanem que, davant d'una catàstrofe, siguem capaços de parar, observar i entendre que no podem actuar com si no haguera passat res.

Perquè sí que ha passat. I molt.

Oliva encara té fang als carrers, a les cases i, sobretot, al cor de moltes famílies. I mentre hi haja persones intentant recuperar les seues vides, l'escola hauria de ser part de la solució, de la calma i de l'esperança.

Un examen es pot ajornar. Una nota es pot recuperar. Un temari es pot reorganitzar. Però la confiança, la tranquil·litat i la sensació de sentir-se comprés en un moment difícil són molt més delicades.

Que aquesta DANA ens deixe alguna cosa més que desperfectes materials. Que ens recorde que som vulnerables, que ens necessitem i que l'empatia no pot ser només una paraula bonica escrita en un projecte educatiu.

Ha de ser una manera d'actuar.

Perquè educar també és saber quan no toca examinar.

I perquè, quan l'aigua s'endú part de la teua vida, el que menys necessites és que algú et faça sentir que no tens dret ni tan sols a parar un moment.

Hui, més que mai, necessitem humanitat. També dins de les aules.

Escrit per Llucia Mahiques després de la Dana Adam (22-10-2026)

Imatge:. interpretació de ChatGPT de l'escrit anterior