La vaga que viu el sector educatiu no és només una protesta per les condicions de treball. És també el crit d'un col·lectiu que porta anys sostenint el sistema educatiu públic a costa del seu propi desgast físic, emocional i psicològic.

El professorat està assumint funcions que van molt més enllà de la transmissió de coneixements. A les aules es gestionen conflictes, es detecten situacions de vulnerabilitat, es treballa la convivència, s'acompanyen processos emocionals, es promou la inclusió i es dona resposta a una diversitat cada vegada més complexa. I això no es fa per caprici, per que s’estila o per que m’agrada. És la resposta que està donant el professorat a la necessitats que mostra cada dia el seu alumnat.

I eixes respostes es donen sense que els recursos humans i materials hagen crescut al mateix ritme que les necessitats.

L'atenció a la diversitat és probablement l'exemple més evident d'aquesta situació. El model educatiu actual defensa, amb encert, una escola inclusiva que garantisca el dret de tot l'alumnat a aprendre conjuntament. Però aquesta inclusió només és real quan va acompanyada dels professionals, dels suports i dels recursos necessaris. Quan aquests recursos no arriben, la responsabilitat acaba recaient sobre els docents, que es veuen obligats a assumir en solitari situacions que requeririen equips multidisciplinaris complets. I això és la realitat de cada dia de les nostres classes a les escoles públiques.

Aquesta sobrecàrrega té conseqüències. L'estrès crònic, l'ansietat, els trastorns del son, els problemes digestius, l'esgotament emocional o la sensació d’estar cremats formen part de la realitat quotidiana de molts professionals de l'educació.

Ningú veu les hores de preocupació fora de l'horari laboral. Ningú veu les nits sense dormir després d'una situació conflictiva a l'aula. Ningú veu el desgast acumulat de qui intenta arribar a tot el seu alumnat i sent constantment que no arriba a res.

La salut mental docent continua sent un tema incòmode. Admetre el seu deteriorament implica reconèixer que el sistema educatiu està funcionant gràcies al sobreesforç dels seus professionals. Implica acceptar que moltes escoles i instituts mantenen la qualitat educativa no perquè disposen dels recursos adequats, sinó perquè hi ha persones que compensen les mancances amb hores extres, implicació personal i una enorme vocació de servei. Implica acceptar que el professorat es qui realment està sostenint tot el sistema educatiu.

Mentre es parla de resultats acadèmics, innovació o transformació educativa, rarament es posa sobre la taula la salut dels qui han de fer possible tots aquests objectius. Les baixes per motius psicològics continuen mirant-se mal i sovint es viuen amb sentiments de culpa o fracàs professional. El missatge sembla ser que per ser un bon docent s’ha de poder aguantar-ho tot.

Però ningú pot sostenir indefinidament una situació de tensió constant. I les conseqüències no afecten només els professionals. També impacten en l'alumnat. Els xiquets i joves necessiten adults disponibles emocionalment, capaços d'acompanyar, regular conflictes, construir vincles i generar espais segurs d'aprenentatge. Quan els referents de la classe, quan els adults estan desbordats, aquesta capacitat també es veu afectada i en conseqüència es veu afectada la nostra classe.

La salut mental del professorat no és un problema individual. És una qüestió estructural que afecta la qualitat del sistema educatiu en el seu conjunt. Per això, qualsevol negociació sobre les condicions laborals hauria de començar per una pregunta essencial: en quin estat de salut es troben les persones que sostenen cada dia l'escola pública?

Amb aquest plantejament potser s’entendria que la vaga no parla només de recursos o de ràtios. Parla també de dignitat. De la necessitat de cuidar aquells que cuiden. De reconèixer que no hi haurà una educació pública forta, inclusiva i de qualitat mentre continuem construint-la sobre l'esgotament dels seus professionals.

Perquè els docents no estan cansats perquè sí. No estan desmotivats per falta de vocació. Molts simplement estan esgotats després d'anys assumint responsabilitats que creixen cada dia sense el suport necessari.

I mentre aquesta realitat no es tinga en compte, el sistema educatiu te una contradicció de base: demanar més a qui fa temps que està donant molt més del que pot.

Escrit per Vicent Gràcia

La imatge encapçalava un artcile  publicat a la revista electrònica  "Educational Evidence" escrit per David Cerdà i que parla precisament d'aquest tema, posant dades