Des de fora, encara existeix a vegades una imatge simplificada de l’educació: un professor ensenya i els alumnes aprenen. Però la realitat actual de les aules és molt més complexa.
Hui l’escola no sols ensenya continguts acadèmics. També acompanya emocionalment, detecta dificultats, intenta compensar desigualtats socials, atén problemes de convivència, treballa la inclusió i sosté situacions cada vegada més complexes. I tot això passa mentre les necessitats de l’alumnat augmenten i els recursos continuen sent insuficients.
Parlar d’inclusió educativa no significa parlar únicament d’alumnes amb necessitats específiques. La inclusió real significa entendre una cosa molt simple: cada xiquet és diferent. Hi ha alumnes que necessiten més temps, altres necessiten més suport emocional, altres reptes per a no desconnectar, altres necessiten calma, estructura o una atenció més individualitzada en determinats moments.
Educar bé significa poder adaptar-se a aquestes diferències. Poder mirar cada alumne i entendre què necessita per aprendre i estar bé dins de l’escola. Però això requereix temps, i el temps ja no arriba.
Les ràtios elevades dificulten una atenció realment individualitzada. Els orientadors i especialistes estan saturats. Els suports es reparteixen entre massa alumnes i centres. La burocràcia consumeix hores que haurien de dedicar-se a preparar classes, coordinar-se o atendre millor els xiquets. I eixe és l’origen del desgast docent. No és falta de vocació, és precisament la vocació el que fa que aquesta situació faça mal. Perquè la majoria de mestres continuem entrant cada matí a l’aula amb ganes de fer bé la nostra feina i atendre cada alumne com mereix.
El que desgasta és sentir constantment que no s’hi arriba a tot. Sentir que el dia no té prou hores, que vas apagant focs i que sempre queda algun xiquet al qual no has pogut dedicar el temps que necessitava. Durant anys, l’educació s’ha sostingut moltes vegades gràcies a l’esforç personal i emocional dels docents. Però la vocació, per si sola, no pot sostenir-ho tot.
No n’hi ha prou amb anunciar inversions mentre, en moltes aules, un sol docent intenta atendre necessitats cada vegada més complexes sense els recursos suficients. L’educació de qualitat no depèn només de lleis o discursos institucionals. Depén d’alguna cosa molt més quotidiana i humana: que un xiquet puga ser vist, escoltat i atés quan ho necessita.
Perquè cap mestre hauria de sentir que ha de dir, encara que siga en silenci: “Ho sent, hui no et puc mirar”.
Escrit per Cinta Català
Imatge: "Un aula buida" publicada a Digitaland