Un curs escolar té moltes vessants: la de l’alumnat, la de les famílies (mares, pares, avis i avies), la dels equips de direcció, la dels ajuntaments, la de Conselleria,... en totes tenim a veure, per a totes ens cal emetre el nostre parer, tot i que en unes ens resulta més fàcil que en altres.

Però, i nosaltres, les mestres i els mestres? Com ens gestionem? És la part més important del sistema educatiu i a la que sovint li fem menys cas, la que tenim més abandonada. Quan ja estem desbordats i no sabem com tractar-nos, venen els problemes i es manifesten físicament en el nostre cos: de segur que ens ha estat avisant de ja fa temps i no l’hem escoltat doncs l’estrès del dia a dia no ens ho permetia.

El cos és el primer que detecta els problemes sense errar, tot i que no li fem cas. Arribat el punt en que els problemes (mentals, de gestió emocional, de relacions,...) es manifesten físicament, comencem a posar pedaços: recorrem a la medicina química, als remeis natural, ens fem un massatge, ens agafem uns dies,...

Tot açò passa per què no tenim clars els nostres objectius, pel que la més mínima pressió del col·lectiu ens arrossega cap on no volem anar.

Ens cal buscar eines per estar alineats amb els nostres objectius, per estar centrats, i poder dialogar amb els demès sobre cap on volem anar pedagògicament (o personal, segons el cas), quina és la nostra idea d’escola, de relacions,...

Ens cal buscar camins i vies en les que el diàleg, la discussió sana, la confrontació d’idees des del respecte, ens porten cap a l’espai desitjat, en el que cadascú pot aportar la seua proposta i arribar entre totes i tots a les millors solucions possibles.