Han intentat desprestigiar-nos per tots els costats. Han qüestionat les nostres reivindicacions, la nostra responsabilitat, la nostra vocació i fins i tot la legitimitat de la nostra protesta. Però quan va tindre lloc la vaga de març —que ara sembla que va ser fa una eternitat—, qui podia imaginar que arribaríem a la tercera setmana d'una vaga indefinida?

Qui podia imaginar que el professorat valencià seria capaç de mantindre's unit durant tant de temps?

Qui podia imaginar que un col·lectiu tan divers, dispers per tot el territori i acostumat a treballar en silenci seria capaç de convertir-se en una sola veu?

I, tanmateix, ací estem.

Hem demostrat una dignitat col·lectiva que feia molts anys que no es veia. Hem dit ben alt que amb l'educació pública no es juga. Que darrere de cada aula, de cada escola i de cada institut hi ha professionals disposats a defensar un servei públic essencial.

Quan ens van dir que calia signar una proposta insuficient perquè era "això o res", vam respondre que, si allò era tot el que oferien, preferíem continuar lluitant. No es tractava de recollir almoines. Es tractava de defensar unes condicions dignes per a poder educar dignament.

I aquella decisió ho va canviar tot.

Va obligar l'administració a tornar a negociar. Va demostrar que el professorat no estava disposat a acceptar qualsevol cosa. Va deixar clar que la resignació ja no era una opció.

Fins i tot quan un dijous ens deien que les negociacions continuarien el dilluns següent, la resposta de la comunitat educativa va ser tan contundent que van acabar convocant una taula de negociació en diumenge.

Per això és important entendre una cosa: quan algú obri una lluita, quan algú fa de punta de llança, les crítiques arriben de totes bandes. Sempre passa. Qui enceta un camí nou rep els primers colps. Però també és qui obri les portes perquè altres puguen avançar després.

I el que està passant ara mateix és molt més gran del que sovint som capaços de veure. No estem vivint una protesta més. Estem protagonitzant un dels moviments de defensa de l'educació pública més importants de les últimes dècades al País Valencià.

Les imatges de les concentracions davant Conselleria, les hores d'espera sota la calor, les assemblees interminables, els debats, les decisions col·lectives... tot això ja forma part de la història de l'escola pública valenciana.

I, malgrat tot, continuem.

Potser perquè l'administració va calcular malament les seues forces. Potser perquè no va entendre fins a quin punt el professorat porta anys fent sacrificis.

Ara estem assumint un sacrifici econòmic molt dur. És cert. Però la realitat és que fa molt de temps que el professorat viu instal·lat en el sacrifici.

• Quantes hores de treball no remunerades?
• Quantes vesprades preparant materials?
• Quants intents desesperats d'atendre alumnat sense els recursos necessaris?
• Quantes hores dedicades a una burocràcia que no millora l'educació?
• Quantes vegades hem intentat sostenir situacions impossibles dins d'aules massificades?
• Quants anys hem treballat compensant amb esforç personal allò que l'administració no proporcionava?

Si hem sigut capaços d'aguantar tot això durant anys, com no havíem de ser capaços de resistir ara? Per això, quan els ànims baixen, quan apareix el cansament o els dubtes, convé tornar a alçar el vol. Mirar-ho tot des de més amunt.

Perquè ja hem aconseguit coses que semblaven impossibles.

• Hem unit el professorat valencià.
• Hem posat l'educació pública al centre del debat.
• Hem obligat l'administració a escoltar.
• Hem demostrat que encara existeix la capacitat de mobilització col·lectiva.
• I hem obert una escletxa que ningú imaginava.

Potser algun dia, quan estiguem a punt de jubilar-nos, mirarem enrere i recordarem aquestes setmanes. Potser aleshores treballarem en escoles amb ràtios més baixes, amb més recursos i amb unes condicions més dignes. I podrem dir amb orgull: "Jo estava allí." "Jo vaig formar part d'aquella lluita." "Quan molta gent pensava que no valia la pena, nosaltres vam decidir que sí."

Perquè els canvis importants no arriben mai sols. Sempre hi ha algú que decideix començar-los.

I nosaltres ja hem començat.

Força, companys i companyes. Continuem fins al final.

Perquè el que estem defensant no és només el nostre futur laboral. Estem defensant el futur del sistema educatiu públic valencià.

Escrit per Vicent Gràcia